Espanya, saturada d'òpera
italiana durant el segle XIX, va tardar a despertar al nacionalisme més que
altres nacions. Açò succeiria amb Granados i Albéniz, i més tard, ja en ple
segle XX, amb Falla. Alguns intents previs poden ser: En el terreny operístic,
les intencions de Barbieri, Chapí i Bretó de crear una òpera nacional no van
passar de ser mers intents. Les seues obres no van saber desprendre's del llast
de les influències italianes i wagnerianes, a qui van afegir alguns ingredients
popularistes. El género chico va quedar en un simple purisme. En el terreny de
la música instrumental els pocs intents que va haver-hi (Pablo Sarasate) es van
quedar en el simple transvasament de material folklòric cap a l'obra artística.
No es va arribar a depurar el dit material a fi d'extraure les essències
rítmiques, modals, melòdiques i harmòniques i per a fer una música que transcendirà
l'àmbit del regional per a dirigir-se cap a l'internacional i universal.
Entre els factors que van influir
en el naixement del nostre nacionalisme podem destacar: La música de matís hispànic
que venia realitzant-se per músics estrangers més enllà de les nostres
fronteres. La popularitat d'estes obres, ja citades amb anterioritat,
ruboritzava als espanyols, sobretot als compositors que van eixir a
l'estranger. Albéniz i Granados van forjar el nacionalisme
davant de la incomprensió i desinterès dels espanyols. Només el triomf de Falla
a París va començar a obrir tardanament els ulls als espanyols. En el
nacionalisme espanyol podem distingir dos etapes: La primera, quasi en el
mateix canvi de segle, és la d'assimilació i està representada per Albéniz i Granados. La segona és la de la maduresa, representada ja en ple
segle XX per Falla, qui dóna l'esquenada definitiva a l'espanyol fins a
convertir-ho en música universal."
Felipe Pedrell
(1841-1922)
Amb els seus escrits i consells
va assenyalar els grans compositors espanyols (Albéniz, Granados i Falla) el
verdader camí de la música espanyola: el nacionalisme. El pròleg 'por la nostra
música', posat a la trilogia 'los pirineos' de 1891, pot ser considerat com el
gran manifest del nacionalisme espanyol. Amb Pedrell es passa del
pintoresquisme i purisme de Barbieri al verdader nacionalisme que traduïx a
formes cultes l'essència del popular. Es va sentir en vida venerat com a
erudit, però no com a compositor. Va haver de conformar-se de ser el promotor
del nacionalisme en els altres, sentint durant tota la seua vida la frustració
de no haver pogut realitzar tal ideal en les seues pròpies creacions musicals.
Com a contrapartida se li considera el patriarca de la musicologia espanyola: A
ell es deu el redescobriment del nostre passat musical: edita obres mestres del
segle d'or (Victòria, Cabezón, Guerrero, Morales...)
Isaac Albéniz (1860-1909)
Primer fruit madur del nacionalisme espanyol.
Xiquet prodigi com a pianista. S'escapa de casa en gires de concerts i arriba a
embarcar-se als dotze anys amb destinació a Amèrica. Visita a Liszt en Weimar.
Estudia amb Pedrell, que li convenç de que es dedique a la composició i base
les seues obres en el popular. S'instal·la definitivament a París en 1893 sent
el gran animador dels músics espanyols a París: Falla, Turina... El més
destacable de la seua producció és la seua obra pianística. Va despertar
l'entusiasme dels francesos per la música espanyola. El seu piano entronca amb
el de Chopin i Liszt. La seua millor obra és 'Iberia'. Els seus irresistibles i
fluids ritmes, atrevides harmonies i embriagadores melodies traspuen pels seus
quatre costats l'ànima d'Andalusia.
Enrique Granados (Lleida 1892- Canal de la Mancha 1916)
Espanya [1867-1916] Compositor nascut a Catalunya,
Espanya. Tenia una marcada sensibilitat per la música del seu país, la qual
cosa no ho va allunyar d'altres influències. Va ser alumne de José Junceda a
Lleida i de Jurnet a Barcelona. Al mateix temps, prenia classes particulars amb
Pedrell i després amb Wilfrid Bériot a París. Va obtindre el suport de mecenes
com el doctor Andreu. La major part de la seua producció és pianística, però
també incursionó en l'òpera i va compondre cançons. Se'l considera un dels
impulsors del nacionalisme musical espanyol, junt amb Pedrell, Albéniz i més
tard, Falla. L'efecte de la música de saló de l'època tiny tota la seua obra,
creant una mena de folklore urbà en què el popular té menys preponderància que
en el llenguatge dels seus contemporanis. D'allí la particular relació del
compositor amb la música del segle XVIII, les seues tonades escèniques i el seu
ambient de goya.
Amb Falla, figura indiscutible de
la música espanyola del segle XX, la música instrumental espanyola adquirirà
personalitat pròpia, situant la nostra escola nacional en competició amb les de
les nacions més avançades. Aconseguix per fi fer realitat el son de Pedrell
d'una música espanyola arrelada en el popular i al mateix temps universal, per
damunt de tot localisme i pintoresquisme. La seua mestria i coneixement del
ritme hispànic és sorprenent. Va saber aprofitar els modes espanyols antics,
especialment la típica escala andalusa, per a combinar-los amb l'austeritat
contemporània. Temptat pels corrents europees (impressionisme de Debussy,
refinament de Ravel, neoclassicisme de Stravinsky i expressionisme de
Schomberg) va saber assimilar-les totes amb un esperit obert, sense caure en
l'atonalismo. Com Stravinsky i Bartók, Falla és un dels mestres europeus el
segle XX.
Joaquín Turina (1882-1949)
Va nàixer a Sevilla. Deixa la
medicina per la música. Estudia a Madrid (allí coneix a Falla) i en la Schola
cantorum de París, on torna a trobar-se amb Falla. En esta ocasió Falla li
convenç per a abandonar la línia del franckismo i wagnerianismo que seguia en
la schola per a afiliar-se a la tendència andalucista. Podem destacar quelcom
de la seua producció per a orquestra, que és on més còmode es troba: 'la
processó del rocío', 'Sinfonía Sevillana', 'Danzas fantásticas', 'Oración del torero',
'canto a Sevilla', etc.
Joaquín
Rodrigo
(Sagunt, 1901 - 1999)
Compositor valencià. va nàixer a
Sagunt el dia de Santa Cecília (patrona de la música). Va perdre la vista als
tres anys d'edat, després d'haver contragut la diftèria. Va començar a
estudiar piano i violí als vuit anys. Malgrat ser molt conegut per la seua obra
per a guitarra, mai no va tocar aquest instrument.
Va morir l'any 1999 a Madrid. Joaquín Rodrigo i la
seua esposa Victoria estan soterrats al cementeri d'Aranjuez.
LA SARSUELA
Va ser a partir de 1830 quan, amb és restabliment la monarquia i l'obertura del nou Conservatori de María Cristina, es van generar una sèrie de factors que van permetre la restauració de la nova sarsuela.; una sarsuela que encara que desenrotllava idees musicals de clara influència italiana i utilitzava tipologies formals d'opereta francesa, junt amb el manteniment del sabor popular i hispà de la tonada i en general les formes del denominat 'teatre pobre', eixe teatre mesocràtic i popular del segle XVIII en el que continuaven vivint els pols, tiranes, seguidilles, cançons andaluses, catxutxes, fandangos i boleros, que continuaven amenitzant la vida espanyola, no van cessar de publicar-se a manera d'antologies per a ser interpretades en els salons burgesos.
També pervivien elements humorístics, els tipus de la vida diària, introduïts dins d'un sistema formal, que confereixen a l'obra una unitat d'estil i una major coherència dramàtica. Des de 1830 es va donar un lent però continu treball de busca d'un estil i formes pròpies que es van incrementar a partir de 1840, moment en què la sarsuela va trobar una forma dramàtica que va transformar la seua essència a través d'una sèrie d'obres que pretenien instaurar el gènere líric, i adaptar el nou llenguatge a les exigències del públic. Els protagonistes d'este canvi van ser Manuel García, Ramón Carnicer, Pedro Pérez Albéniz, Baltasar Saldoni, Basilio Basili, Marià Soriano Fuertes i Cristóbal Oudrid. Es van estrenar obres com Els embolics d'un curiós de Carnicer, Albéniz, Saldoni i Piermarini, El nóvio i el concert, 1839, i L'hostal de Crepo ambdós de Basilio Basili, 1841; La sarsuela interrompuda o El que anara sonarà de Saldoni i Carnicer, 1841
No hay comentarios:
Publicar un comentario