HISTÒRIA DE LA SARSUELA

 ELS ORÍGENS DE LA SARSUELA

Va ser a partir de 1830 quan, amb és restabliment la monarquia i l'obertura del nou Conservatori de María Cristina, es van generar una sèrie de factors que van permetre la restauració de la nova sarsuela.; una sarsuela que encara que desenrotllava idees musicals de clara influència italiana i utilitzava tipologies formals d'opereta francesa, junt amb el manteniment del sabor popular i hispà de la tonada i en general les formes del denominat 'teatre pobre', eixe teatre mesocràtic i popular del segle XVIII en el que continuaven vivint els pols, tiranes, seguidilles, cançons andaluses, catxutxes, fandangos i boleros, que continuaven amenitzant la vida espanyola, no van cessar de publicar-se a manera d'antologies per a ser interpretades en els salons burgesos.

També pervivien elements humorístics, els tipus de la vida diària, introduïts dins d'un sistema formal, que confereixen a l'obra una unitat d'estil i una major coherència dramàtica. Des de 1830 es va donar un lent però continu treball de busca d'un estil i formes pròpies que es van incrementar a partir de 1840, moment en què la sarsuela va trobar una forma dramàtica que va transformar la seua essència a través d'una sèrie d'obres que pretenien instaurar el gènere líric, i adaptar el nou llenguatge a les exigències del públic. Els protagonistes d'este canvi van ser Manuel García, Ramón Carnicer, Pedro Pérez Albéniz, Baltasar Saldoni, Basilio Basili, Marià Soriano Fuertes i Cristóbal Oudrid. Es van estrenar obres com Els embolics d'un curiós de Carnicer, Albéniz, Saldoni i Piermarini, El nóvio i el concert, 1839, i L'hostal de Crepo ambdós de Basilio Basili, 1841; La sarsuela interrompuda o El que anara sonarà de Saldoni i Carnicer, 1841

Totes van ser l'embrió del que a partir de 1849 va ser la sarsuela restaurada que es va iniciar amb l'estrena de dos obres, Col·legiales i soldats i El donyet, ambdós de Rafael Hernando, amb llibrets de Marià Pina i Luis d'Olona, respectivament. Estes dos obres eren el resultat de tots els invents anteriors, i van donar forma a una sarsuela nova en llengua castellana, en dos actes, que comptava amb uns cinc números musicals en cada u, alternats amb diàlegs parlats. Els elements formals que definixen a estes obres i per això al model en general, els descriu M. E. Cortizo: - ús de personatges que pertanyen a la més clàssica tradició d'obres del teatre espanyol;

- abandó de les formes espanyoles, entrant en una fase de clara dependència del teatre europeu; - cada un dels dos actes comença amb una introducció musical i acaba amb un número concertant; - els números musicals contenen parts en un nou estil de recitat, on l'acció dramàtica continua, i apareixen dos tipus de números musicals: els que detenen l'acció, i els que la continuen. - comença a aparéixer un cert virtuosisme vocal, limitat per les condicions tècniques i vocals dels intèrprets; - la tessitura de les veus és greu, introduint com a veus masculines barítons i baixos - l'ús de virtuosisme belcantista està reduït als passatges de la guitarró - les àries continuen manifestant una clara influència italiana de Rossini, Bellini i Donizeti. - l'elecció de l'estrat social que apareix en les sarsueles sol recaure en la classe mitjana - el compositor cuida més l'orquestració amb l'increment de la presència del vent metall.

A partir de llavors la història i evolució de la sarsuela es pot explicar així: - Primer període, de 1849 a 1880: establiment dels models dezarzuela gran i xica i naixement del gènere buf a partir de 1863. - Segon període, des de 1880 a 1905: període del género chico i pervivència de la sarsuela gran. - Tercer període, de 1905 a 1936: arribada dels gèneres frívols, la nova revista, el gènere ínfim, les varietés, opereta i restauració de la sarsuela gran. - Període final, de 1939 a 1960: pervivència de la sarsuela gran i la revista.