SITUACIÓ SOCIAL
Els músics sovint encara eren considerats com uns criats que estaven al servei de la cort i es veien obligats a escriure obres musicals que complaguessin el gust, les necessitats i els capricis dels seus senyors. Mozart va ser el primer músic que es va rebel·lar davant d’aquesta
situació. Es va llançar pel seu compte a viure dels ingressos de la venda de les seves partitures i del percentatge sobre les entrades venudes pels seus concerts. Les coses no li van anar gaire bé degut a que no estava generalitzat el costum d’assistir a concerts públics i algunes de les seves obres eren mal compreses.
Tot i això, el període que del classicisme correspon a l'època de la Revolució francesa que, per primera vegada, qüestionarà el poder absolut de les grans monarquies i imposarà la manera de viure i veure les coses de la burgesia. Les arts surten dels palaus i s’obren a tota la societat: es fan exposicions de pintura i concerts públics. El poble cada cop té més accés a la música. Amb el mecenatge de la burgesia, els compositors gaudeixen de més llibertat a l'hora de compondre.
A França apareixerà el moviment cultural i progressista anomenat Il·lustració que promou l'ideal d'igualtat, i de benestar per a tothom, a través de l'educació i el coneixement. La cultura d'aquesta època, abundant en filòsofs i científics (Voltaire, Benjamin franklin, Jean-Jacques Rousseau, Immanuel Kant, etc.) pren un caire més racionalista, cosa que influirà totalment en les idees i l'art del moment. Les actituds es regeixen per la raó i el sentit comú..
Correspon la denominació de "classicisme" en música al període que en les altres arts s’anomena "neoclàssic", és a dir, "nou classicisme".
En aquestes arts respon a un retorn a la serietat clàssica de les formes gregues i romanes, després del període d’exaltació i fantasia del barroc. En l'art neoclàssic la raó i la intel·ligència brillen al servei de la bellesa i l'equilibri.
El realisme de la burgesia i el camí cap el materialisme exclou els temes oficials i mitològics i s’encamina cap a la descripció del món real i quotidià.
CARÁCTERÍSTQIUES MUSICALS
En Música no parlem de neoclàssic perquè no ha existit encara un període clàssic anterior. En art, s’entén per "clàssic" aquell estat de la evolució en que les normes que el regeixen han aconseguit una acceptació general i una estabilitat que ningú no posa en dubte. En la música és ara quan això s’aconsegueix: ara es publiquen els primers mètodes de composició, els músics pugen de la consideració social de servents a professionals i desenvolupen un paper capdavanter en les idees liberals de la burgesia.
Des del punt de vista de l’estètica, és molt important tenir en compte que la preocupació per la forma i el lluïment de l’artista deixa pas a l’expressió del sentiment, de l’estat d’ànim.
L’equilibri entre la forma i l’expressió té el seu màxim exponent en Mozart mentre que l’expressionisme de Beethoven ens col·loca a les portes del Romanticisme.
PRINCIPALS CARACTERÍSTIQUES MUSICALS SÓN :
La melodia es torna molt important, normalment és fàcil de seguir i estructurada en frases curtes i simètriques. És natural i equilibrada, sense ornaments.
- ritme regular i perfectament estructurat en frases
- harmonia clara amb acords enllaçats seguint les bases de les funcions tonals
- apareix instrument hereu del clave que s'anomena piano-forte.
- Gran varietat d’elements dins la mateixa composició. Els contrastosperden la rigidesa barroca.
- Predomini de les tonalitats majors sobre les menors.
- S’incorpora el crescendo i el diminuendo.
- Les textures són més transparents i lleugeres. Hi ha una tendència a lamelodia acompanyada per damunt del contrapunt. S'utilitza molt el disseny d'acompanyament arpegiat de l'acord anomenat Baix d'Alberti.
- L’orquestra creix i desapareix el paper del continu, i es guanya flexibilitat rítmica i tímbrica.
- Predomini d’un caràcter lleuger, optimista i lluminós.
Els instruments s’independitzen
de la veu i es creen noves formes musicals per adaptar-se.
L’orquestra s’amplia fins els cinquanta músic.
Totes les famílies
instrumentals estan ja completes.
INSTRUMENTS MÉS IMPORTANTS
PIANO: Instrument solista per excel·lència, forma part de l'orquestra i es fonamental per a la composició.
TROMPA: Es un instrument molt antic, però en el classicisme se li afegeixen els pistons, entra a formar part de l'orquestra i fa el paper del baix continu.
CLARINET: Es introduït en la orquestra per Mozart i es converteix en un instrument solista.
Les formes instrumentals més importants del Classicisme són la sonata, la simfonia i la música de cambra (trios, quartets i quintets). Totes aquestes formes mantenien una mateixa estructura fixada i establerta en aquesta època: la forma sonata. La diferència ve donada pel nombre i el tipus d'instruments que les interpreten.
LA FORMA SONATA
D'entrada cal distinguir entre forma sonata i sonata.
Des del segle XVII, el nom de sonata es dóna a diversos tipus de composicions, principalment instrumentals, per a un sol instrumentista o dins dels gèneres de la música de cambra. A l'Edat Mitjana i al Renaixement la paraula italiana sonata i els seus equivalents o adaptacions en altres llengües (sonnade,sonada, sonado, sennet, etc.) s'utilitzaren per a denominar peces instrumentals en general en oposició a la cantata, peça per a ser cantada.
Al llarg dels segles XVII i XVIII, però, l'ús del terme s'anà especialitzant i acabà aplicant-se de manera quasi exclusiva a obres per a un sol instrumentista o de cambra. Una sonata, concebuda així, és una obra musical de 3 o 4 moviments interpretada per un o dos instruments. Per exemple, sonata per a piano o sonata per a violí i piano. Escolta la sonata KV 545 de Mozart:
La forma sonata és una estructura formal que s'aplica bàsicament al 1er. moviment de moltes obres del període del classicisme (sonata, simfonia, concert, quartet). L'estructura convencional de la forma sonata s'identifica amb el model clàssic desenvolupat principalment per J. Haydn, W.A. Mozart i L. van Beethoven i es es va seguir utilitzant molt de temps, així doncs, podem comprovar que els compositors romàntics i contemporanis també feien servir aquestaestructura en el seu primer moviment de les sonates i de les simfonies. La forma sonata es basa en el principi del desenvolupament temàtic i es poden diferenciar tres seccions:
ESTRUCTURA DE LA FORMA SONATA
L'estructura convencional de la forma sonata, que s'identifica amb el model clàssic desenvolupat principalment per J. Haydn, W.A. Mozart i L. van Beethoven, presenta la següent estructura:
Seccions
|
EXPOSICIÓ
|
DESENVOLUPAMENT
|
REEXPOSICIÓ
| ||||||
Temes
| A |
Pont
| B |
Coda
|
Elaboració d’algun aspecte de l’exposició
| A |
Pont
| B |
Coda
|
Harmonia
|
Tònica
|
modulant
| Dominant o relatiu |
Modulant, normalment a tonalitats veïnes
|
Tònica
|
No modulant
|
Tònica
Conclusiva
| ||
SIMFONIA
És un forma
musical que apareix al classicisme. Es pot dir que és una sonata per a una gran orquestra. Els
gran propulsors van ser Hydn, Mozart i Beethoven
Té tres moviments
.
1r Allegro
2n Adagio
3r Minuet
4t Allegro
LA MÚSICA DE CAMBRA
Al mateix temps que es desenvolupa la música per a orquestra, el caràcter intimista de la música clàssica dóna lloc a l'aparició d'una nova forma d'interpretació basada en pocs instruments que s'anomena música de cambra.
No té director es solia interpretar-se en les cambres dels palau dels nobles.
No té director es solia interpretar-se en les cambres dels palau dels nobles.
Franz Joseph Haydn
(Rohrau, Àustria, 1732 - Viena, 1809) Compositor austríac. Amb
Mozart i Beethoven, Haydn és el tercer gran representant del
classicisme vienés. A Haydn, més que a cap altre, es deu el
definitiu establiment de formes com la sonata i de gèneres com la
simfonia i el quartet de corda, que es van mantindre vigents sense a
penes modificacions fins ben entrat el segle XX. Va compondre 100
simfonies, nombrosos concerts i abundant música de cambra.
pepe apruebame
ResponderEliminareso eso
ResponderEliminarpepepepepepeepepe
ResponderEliminar