UNITAT 3. EL BARROC (1600-1750)

Sorgís en Itàlia i se estén ràpidament per tota Europa. S’inspira en la Greco-Romana. Busca la bellesa i la perfecció. Es un Art recarregat i la excessiva decoració es una de les característiques més importants.

El mot "Barroc" s'aplica en totes les arts a aquells estils posteriors al Renaixement, que s'allunyen de les normes ben determinades anomenades "clàssiques". En el  cas de la música  no podem parlar de l'allunyament de les formes clàssiques perquè el "Classicisme" en música ve precisament després de l'època barroca. Però aquesta llibertat i fantasia barroques signifiquen un gran impuls per a l'evolució de la música: la tècnica dels instruments i de la veu evoluciona moltíssim i hi ha moltes innovacions que seran bàsiques per a les èpoques posteriors.

SITUACIÓ SOCIAL

L'època del Barroc és un temps de depressió i d'angoixa. Europa està esgotada per les guerres de religió. Totes les creences tradicionals filosòfiques i científiques s'enfonsen i naix el racionalisme  i la ciència moderna.

L'aristocràcia es veu definitivament despullada del seu poder, que ara es concentra a les corts reials. Durant el Barroc es prosperen les monarquies absolutes (Antic Règim). El rei és el personatge central que es creia concedit per Déu. El poble i la burgesia acceptaven l'autoritat del monarca. Econòmicament hi ha una gran distància entre les classes socials: d'una banda, la noblesa i una minoria amb gran riquesa; d'una altra, una gran majoria de pobres.

Religiosament Europa està dividida en dos grans blocs: el protestant i el catòlic. Aquest fet afecta a les manifestacions culturals i artístiques i succeeix a partir del Concili de Trento (1545 - 1563). El Barroc continua presidit per la ideologia de la contrareforma iniciada al s.XVI com a oposició a la reforma protestant que imperava al nord d'Europa.

En l'aspecte polític hi ha moltes guerres entre nacions i també guerres civils on es barregen problemes socials i religiosos.

Pel que fa a la ciència, autors com Galileu, Kepler i Newton fan possible un gran avanç.

CARACTERISTIQUES DE LA MÚSICA

- La música aporta magnificència i luxe a les corts europees.

- Tant les melodies vocals com les instrumentals, mostren molta més llibertat i desimboltura que les renaixentistes i  utilitzen els seus recursos: grans salts, cromatismes, figuracions ràpides i tota mena de virtuosismes difícils de realitzar

.- Els compositors ja no escriuen seguint models vocals. Per això, procuren indicar quasi sempre per a quin instrument està escrita cada peça. A les obres per a instrument solista, es permet més llibertat rítmica.

- Moltes obres barroques requereixen un tempo constant, sempre amb la mateixa velocitat, per tal de poder aconseguir una interpretació ben conjunta.

- S'utilitza la tonalitat, basada principalment en dues escales, l'escala major i l'escala menor. Dins d'aquestes escales, cada nota té una funció determinada. Les més importants són la tònica i la dominant.

- Una altra novetat és el concepte d'acord, és a dir, en l'aspecte vertical. L'escriptura contrapuntística que s'utilitzava en el Renaixement va seguir sent utilitzada, encara que sotmesa a l'encadenament dels acords.  Aquest predomini de l'harmonia sobre el contrapunt va afavorir l'aparició del baix continu , que consisteix en una línia de baix sobre la qual s'interpreten uns acords improvisats. Dóna l'efecte de plenitud sonora.

- Durant el Barroc comença a prendre forma el conjunt instrumental que anomenem Orquestra. Abans d'aquesta època ja havien existit conjunts on es reunien diferents instruments, però sempre amb composició variable. Durant el segle XVII, en canvi, veiem com els compositors requereixen una secció de corda estable, i aquesta acompanyada pel baix continu, que serà la base imprescindible de l'orquestra barroca.

MÚSICA VOCAL

- En el Barroc és on presenta més novetats la música vocal respecte a èpoques anteriors. Els compositors procuren aprofitar al màxim els recursos musicals de la veu humana. Això els porta a escriure melodies vocals amb un àmbit molt extens, amb figuracions rítmiques complexes que requereixen un elevat virtuosisme per part dels intèrprets.

- Les línies melòdiques són més expressives, amb les que busquen impressionar o emocionar el públic. La unió entre text i música havia de ser perfecta, de manera que la melodia reflectís els sentiments o els fets que narrava la lletra.

ORATORI

Consisteix en un drama musical de tema religiós. Inicialment creat per ésser representat, perdé aviat l'acció escènica. Per extensió, hom qualifica d'oratori les cantates de grans dimensions i els drames lírics sense acció, ja siguin profans o no.

Acostumen a basar-se en relats extrets dels llibres de la Bíblia, tant de l'antic com del nou testament. També escrita per a solistes, cor i orquestra. Escrits en llatí o en llengua vulgar

CANTATA

-És similar a l'oratori quant a estructura i moviments, encara que sense acció dramàtica i de durada menor.

L'ÒPERA

Drama per a ésser representat amb el text cantat, amb acompanyament orquestral i els elements escènics habituals del teatre (decoracions, vestuari). Sovint va precedida d'una introducció instrumental . El seu nom prové de la denominació italiana opera in musica (obra musicada). La diferència entre l'òpera i els seus antecedents medievals i renaixentistes radica en el seu caràcter profà i també en el paper primordial que hi tenen la música i el cant (que, per convenció, és el mitjà d'expressió dels personatges, en lloc de la parla)

PARTS DE LES ÒPERES

Obertura: Es una part instrumental en la

 que se inicia la òpera.

Recitatiu: Consisteix a aplicar a un text una melodia que imite el ritme i entonació de la veu parlada, de manera que les paraules s'entenguin bé i tinguin expressivitat. L'acompanyament més habitual són els acords del baix continu. 

Ària: en italià vol dir cançó, un fragment interpretat per un solista vocal amb acompanyament instrumental. La melodia no està subordinada al ritme del text, és molt més lliure.

Cor i danses.

ÒPERA BUFA

A finals del Barroc es produirà el triomf d'un tipus d'òpera d'argument còmic anomenada òpera bufa. Aquesta presentava situacions de la vida quotidiana amb un estil musical que l'apropaven molt més als gustos del públic popular.

CASTRATS

Els eren uns cantants a qui, quan eren nens i abans de fer el canvi de veu, amputaven les glàndules genitals per tal d’aturar-los el creixement de la laringe i aconseguir el manteniment de la seva veu infantil, tot i que amb una capacitat pulmonar i una potència d’adult.

Aquesta pràctica va ser usada des del s.XVI fins a principis del s.XX.. “castrati”més reconegut del Barroc va ser Carlo Broschi, Farinelli, anomenat el cantant de reis ja que va actuar a quasi totes les corts de l’època.

MÚSICA INSTRUMENTAL
EL VIOLÍ

CLAVECÍ

ORGUE D'ESCLESIA

EL CONCERT BARROC

Al barroc més avançat  (finals s.XVII i s. XVIII) hi va haver una creixent producció d’obres absolutament instrumentals. Aquesta florida de la música instrumental va ser deguda  al perfeccionament de la construcció i us dels instruments, principalment els de corda i sobre tot el violí.

Hi havia dos tipus de concerts: el “concerto da chiesa” , d’església, contrapuntístic, amb els següents moviments: Lent - ràpid- lent- ràpid, i el “concerto da camera”, homófon, melodia acompanyada, amb els moviments: Allegro - lento - allegro.

Hi havia els “concertinos” (solistes) i el “ripieno” (resta orquestra) que sovint fan diàleg. 

SUITE BARROCA

1. Són les cançons populars ballades durant l'Edat Mitjana i el Renaixement.
2. El nom i el ritme sovint evoquen els llocs d'orígen.
3. Molt practicada durant els segles XVII i XVIII
4. Alternança de danses ràpides i lentes.
5. La Suite serà la font de la sonata i la simfonia
6. Totes les peces d'una Suite estan en la mateixa tonalitat
7. Cada dansa comporta dues parts repetides (AA - BB)
8. la part A va de tónica a dominant
9. la part B va de dominant a tónica
10. Instrumentació molt diversificada: per a clavecí, orgue, violí, violoncel, flauta, orquestra, etc.
11. La dansa exigeix regularitat de ritme, per la qual cosa les frases solen ser d'una durada igual..

TIPUS	NOM	PROCEDÈNCIA	COMPÀS	SEGLE
LENTES	Pavana	Itàlia	Binari	XVI
	Pasacalle	Espanya	Ternari
	Sarabanda	Espanya	Ternari	XVI
MODERADES	Menuet	França	Ternari	Nascut del "Branle du Poitou"
	Bolero	Espanya	Ternari	XVIII
	Siciliana	Sicília (Itàlia)	6/8
	Chacona	Espanya	Ternari
	Polonesa	Polònia	Ternari	XVII
	Gavotte	França	Binari
	Allemande	Alemanya	Binari	XVI fins 1750
	Loure	França	6/4
	Musette	França	Binari o ternari
RÀPIDES	Gigue	Irlanda	Binari o ternari
	Bourrée	Auvergne (França)	Binari o ternari	XVI  fins 1750
	Tarantelle	Itàlia
	Tambourin	Provence (França)
	Contradansa	Anglaterra
	Courante	Itàlia	Ternari	XVI fins 1750
	Gaillarde		Ternari	XVI
	Badinerie		Binari
	Passepied	Bretanya ( França)	Binari o ternari
	Branle	França	Binari	orígen Edat Mitjana
	Hornpipe	Anglaterra		orígen Edat Mitjana
	Mazurka	Polònia	Ternari
	Rigodón	Languedoc (França)	Binari
	Saltarelle	Itàlia		XV

FUGA

Forma essencialment contrapuntística basada en el principi de la imitació que consisteix en la presentació successiva d’un tema a càrrec de les diverses veus que intervenen en la composició.

Entrades del tema o subjecte i resposta (Imitació del subjecte a distància de quarta o quinta. És resposta real o tonal  depenent de si és una còpia exacta al to de la dominant) . El més important del subjecte és el motiu inicial, el cap , que serà el motiu generador de tota l’obra.

Les diferents entrades poden anar acompanyades dels contrasubjectes a les altres veus. Tenen la categoria de contrasubjectes aquells acompanyaments que sempre es presenten de forma similar. N’hi pot haver més d’un .

Les diferents entrades poden estar separades entre si per fragments lliures anomenats episodis.

Finalitza amb l’entrada successiva de totes les veus que intervenen a l’obra

COMPOSITORS DEL BARROC

Monteverdi, Claudio

Italia [1567-1643]

Monteverdi va revolucionar el món de la música aplicant mitjans tradicionals a nous fins. Considerat un dels pares del gènere operístic, va ser el responsable dels canvis dràstics que tindrien lloc en la música a partir del 1600. Les seues primeres òperes estan plenes d'artificis, mentres que són més tradicionalistes els seus madrigals, motets i música sacra en general. El seu aportació més important és el cridat stile concitato, açò és, la reproducció realista de batalles i altres escenaris afectius, que van influenciar Merulo a Itàlia i a Schütz a Alemanya. Es va destacar en l'ús de les emocions humanes en música. De la seua Cremona natal va transcendir primer a la cort de Màntua i després a la capella de Sant Marcos a Venècia. Cap a l'any 1600 la seua reputació estava confirmada però van començar a aparéixer crítiques al seu estil que va subordinar la música al servici de les paraules.

Bach, Johann S    

Alemania [1685-1750]

Va ser un dels majors genis musicals de tots els tiempos.La obra de J. S. Bach és immensa i comprén gran quantitat de gèneres, encara que sempre d'acord amb la fe que l'inspirava. Descendent i progenitor d'una prolífera família de músics, va compondre en un estil gosat per a la seua època, però amb una mestria i un llenguatge complex i al mateix temps accessible. Era un adolescent quan es va transformar en un virtuós de l'òrgan. En 1703 ho tocava en la ciutat d'Arnstadt. D'ací va passar a Muehlhausen, on va compondre les primeres cantates. Va ser músic de la cort de dels ducs de Saxònia- Weimar. En 1723 va guanyar el concurs per al càrrec de director musical de l'església de Sant Tomàs, de Leipzig. Va caure en una espècie d'oblit durant el període clàssic fins que, quasi un segle més tard, el rescatara Félix Mendelssohn. Conegut en la seua època com virtuós organista i improvisador, hui la seua figura transcendix com a creador. Des de xiquet va demostrar interés i un talent especial per a la músic

Haendel, Georg F.     

Anglaterra [1685-1759]

Nascut a Alemanya, este compositor es va naturalitzar anglés als 42 anys. No va haver-hi antecedents relacionats amb la música en la seua família, però el talent del xiquet va fer que estudiara amb Zachow, amb qui es va convertir en organista i intèrpret de clau, a més d'executar el violí i l'oboé. Va emprendre diversos viatges i va conéixer destacats compositors. La seua fama va créixer inestimablement cap a 1715, però quinze anys després, va caure en l'oblit. La seua figura va ressorgir als 50 anys, al canviar el seu gènere preferit de l'òpera per l'oratori. Més tard, la ceguera li va impedir seguir amb la composició, encara que no interpretar l'òrgan. La seua obra va ser abundant i en comparació amb J. S. Bach va posar més l'accent en la melodia i l'harmonia que en el contrapunt. Va ser un mestre del contrast, especialment en la seua música coral. El seu estil, inclinat a l'oratori, va servir de model al subgènere de l'oratori anglés.

Vivaldi, Antonio    

Italia [1678-1741]

Compositor i violinista d'origen italià, dió els seus primers passos musicals amb Legrenzi. Son pare va ser violinista consagrat de la capella de Sant Marcos a Venècia. Una vegada ordenat sacerdot, va ser anomenat mestre de violí de l'Orfenat de la Piedad, l'orquestra de senyoretes de la qual es va convertir en un dels millors conjunts instrumentals de l'època, dirigits pel prete rosso (el capellà roig) . Es va conéixer en especial gràcies a les seues obres instrumentals, entre les que destaquen diversos cicles de concerts amb violins solistes. A més, va compondre concerts i música de cambra per a altres instruments i òperes. El seu estil simple, impuls rítmic i flux d'idees musicals va marcar un camí en el llenguatge del concert de J. S. Bach i altres compositors que ho van succeir. El seu catàleg compta amb unes 770 obres, entre les que es troben 46 òperes i 477 concerts de què es conserven 443.