UNITAT 5 . EL ROMANTICISME (1800-1900)

HISTÒRIA I SOCIETAT

El 1815, al final de les guerres napoleòniques, els Estats europeus restauren els principis de l'Antic Règim. Però ja no es podia tornar enrere. Es tornaren a encendre els corrents revolucionaris nascuts amb la Revolució Francesa i es van despertar sentiments patriòtics a totes les nacions. La burgesia, la gran protagonista del s.XIX.

El Romanticisme va ser el moviment cultural que acompanyà aquesta època, anomenada de les revolucions burgeses. L'esperit romàntic va impregnar totes les esferes de la vida des de la filosofia fins a la política. Els polítics i els economistes liberals reclamaven més espai per a la iniciativa individual;els poetes i els artistes, la llibertat total per crear.

Literats, pintors i músics posaven per damunt de les lleis artístiques l'expressió dels sentiments més personals i íntims. La música era l'art romàntic per excel·lència: el so musical semblava el llenguatge més apropiat per expressar tota la riquesa i el misteri del món interior. En música, el romanticisme s'estengué d'Alemanya cap a tot Europa.

Les diverses generacions de compositors romàntics van seguir el camí traçat per Beethoven i s'endinsaren en un univers de possibilitats cromàtiques i tímbriques infinites. Es podria dir que hi hagué tants romanticismes com formes personals de sentir i expressar la música.

El romanticisme és una etapa de pensament idealista i radical, en què es valora la llibertat per sobre de tot. Apareixen els nacionalismes. Les actituds es regeixen més pel sentiment que per la raó.

Es produeix un canvi de mentalitat en la percepció de l'artista per part de la societat: aquest passa de servent a geni, d'artesà a artista.

-Es generen noves fonts d'ingressos: els drets d'autor sobre l'edició de partitures, el percentatge sobre les entrades als concerts. Molts compositors es guanyen la vida com a directors o intèrprets. D'altres es dediquen a l'ensenyament als conservatoris de música, de creació recent.

-Neix el gran públic musical -la burgesia, molt més nombrosa que l'aristocràcia- de l'aplaudiment de la qual depèn l'artista.

-Sorgeix una nova "esclavitud": la dels gustos del gran públic. És a partir d'aquest moment quan el compositor es planteja el conflicte següent encara vigent: faig la música que a mi m'agrada? faig la música que agrada al públic?

La resposta que es dóna a aquesta qüestió genera dos estils de música: una música lleugera i brillant, pensada per agradar immediatament una gran majoria, i una altra música més avançada, sovint incompresa, dirigida a una minoria d'entesos, que l'aprecien i l'estimulen.

CARACTERÍSTIQUES MUSICALS

En el Romanticisme s'introdueix en la música un sentiment d'individualitat.

L'artista expressa els seus sentiments personalsi espera que la societat entengui i reconegui el que fa.

El músic romàntic no escriu el que el públic espera d'ell sinó el que ell vol inspirar al públic. 

Per mitjà de la música s'intentarà expressar allò que és difícil de fer-ho amb paraules.

Com aconsegueix la música romàntica ser tan intensa i apassionada?

1. Gust per virtuosisme i les orientacions tècniques.

2. Melodies belles i apassionades. De vegades adquireixen un sabor novedós a causa de la incorporació de girs melòdics copiats de la música tradicional o popular.

3. Utilització molt flexible del moviment i la pulsació: el moviment es modifica al llarg de la peça amb petits accelerandos i ritardandos, que provoquen una sensació de vaivé. " Rubato"

4. Gran riquesa d'efectes dinàmics. Ús constant de crescendos i diminuendos, al costat d'espectaculars contrastos entre fortissimo i pianissimo. La flexibilitat en el moviment i la riquesa dinàmica són les característiques més perceptibles de la música romàntica.

5. Les harmonies s'enriqueixen amb canvis constants de tonalitat.

6.Augmenten les possibilitats tímbriques. Es multiplica l'orquestra, i adquireixen rellevància els instruments de vent-metall. Es produeix un gran auge de la música per apiano.

7. Les formes arriben a tenir una gran durada i s'apliquen de manera més lliure. Simultàniament, sorgeixen petites formes que permeten una major fantasia i espontaneïtat.

8. Tot plegat dóna lloc a una música de gran potència expressiva i de caràcter molt marcat; tremenda i brillant de vegades, recollida i lírica d'altres , la música romàntica posseeix una gran capacitat d’evocació.

9. Durant el romanticisme, l’orquestra gairebé dobla el nombre d’instruments respecte al període anterior.

Les grans formes instrumentals del classicisme -sonata, simfonia i concert- es continuen utilitzant, però els seus límits s'eixamplen fins a arribar gairebé a la ruptura: la imaginació romàntica no s’avé amb les formes tancades. L'esquema clàssic de la simfonia es respecta cada cop menys, de manera que sorgeixen formes noves per a orquestra, més lliures i obertes, que permeten deixar volar la fantasia dels compositors. En molts casos s’utilitza l'orquestra amb una finalitat narrativa, com el poema simfònic o les obres per a ballet.

ROMANTICISME ESPECTACULAR
L'orquestra gairebé dobla el nombre d'instruments del classicisme.

La sonata, simfonia i concert continuen utilitzant, però amb més llibertat.

En molts cassos s'utilitza l'orquestra amb una finalitat narrativa, com en el poema simfònic o a les obres de ballet.

POEMA SIMFÒNIC:

És una peça instrumental sense cap esquema concret. Sol  descriure musicalment situacions exposades en alguna obra literària, sense recórrer a la veu humana. S’atribueix a Franz Liszt (1811-1886) la introducció d'aquesta expressió, i la creació d'obres en aquest sentit. És una mostra de com el Romanticisme va intentar usar la música, com a mitjà de descripció d'una narració literària o d'una pintura.

SUITE:

A partir de les acaballes del s.XIX, entenem com a suite una obra per a orquestra, que executa ininterrompudament una sèrie de fragments musicals presos generalment d'una òpera, d'un ballet o d'una altra música escènica. També pot ésser una selecció de fragments d'una obra de grans dimensions, o bé una secció de temes lligats per una temàtica comuna. Aquesta suite és diferent de la barroca.

ROMANTICISME ÍNTIM

EL LIED

La paraula Lied vol dir "cançó" en alemany. És una composició generalment breu en la qual es posa música a un poema, aconseguint la unió entre tots dos.

El Lied sorgeix com una forma expressament romàntica, ja que una de les tendències més fortes del Romanticisme és l'intent de barrejar les diverses arts i d'arribar a una unitat entre elles. Hi ha diverses formes de Lied;  més habitual es la ternària A B A.
Aquest tipus de cant anava dirigit cap a la Burguesia. Normalment s'interpretava acompanyat del piano amb un solista o dos. Els cantants utilizaven la veu impostada. Els recitals es feien en els palaus dels burguesos.
Shubert és el compositor que mes va populartizar els Lieds.

EL PIANO ROMÀNTIC

A l'altra cara de la moneda trobem el romanticisme íntim, amb composicions curtes d’instrumentació senzilla i molt sentimentals: nocturns, balades, impromptus, rapsòdies, fantasies, romança sense paraules, etc.

FANTASIA: Forma instrumental sense uns esquemes ben definits, com el mateix nom sembla suggerir. Apareix en el s. XVI, i amb aquest nom foren conegudes peces improvisades a l'orgue, al llaüt i al Clavicèmbal. La mateixa llibertat que posseïa aquesta forma va fer que s'apliqués aquest nom, tan al Ricercare com a altres formes contrapuntístiques sobre temes donats. Ja en el s.XVII, fou quan la fantasia s'allunyà del concepte primitiu, i es convertí en peça de gran virtuosisme. Durant el Romanticisme es donà el nom de Fantasia, a aquelles composicions que no es podien classificar en cap altra forma precisa.

CAPRICCIO: Se’l pot considerar una varietat de la Fantasia, amb un preponderant estil d’improvisació. Inicialment era vocal amb un nombre variable de veus. Durant el Barroc, de vegades, s'inspirà en la Fuga, però arribà a ser una peça de gran virtuosisme. Des del Romanticisme, combina els temes i els ritmes més variats. Sol ser alegre i amb una harmonia original i incisiva.

PASTORAL: Evoca un fet pastoril. Com a dansa és moderada i de ritme ternari.

IMPROMPTU: Pot tenir qualsevol estructura musical però la preferida és la que correspon a l’estructura ABA. Malgrat tenir el caràcter d’improvisació té més elements temàtics que la fantasia i el capritx.

ROMANÇA SENSE PARAULES: Té una melodia intensament expressiva. Quan es tracta d'una peça de cant evoca l'amor.

BALADA: Antigament volia dir aire de dansa. Ara és una narració d’essència popular de caràcter líric i malenconiós, molt usada per a piano.

LLEGENDA: És com un conte, una faula,...És igual que la balada.

NOVELETTE: Fou creada per Shumann, sembla que com a homenatge a la cantant Clara Novelo. També hi ha qui diu que és el diminutiu de novel·la.

ELEGIA: Una obra de curta durada de caràcter trist i malenconiós.

Beethoven, Ludwig van 
Alemanya [1770-1827] 

Nascut a Bonn, el 17 de desembre de 1770. Amb una infància problemàtica, son pare ho va sotmetre a un estricte règim d'estudis de piano. Anys després va patir la pèrdua de sa mare. A Viena va conéixer Mozart, el qual no es va entusiasmar molt amb el talent del jove. Posteriorment va conéixer Joseph Haydn, que ho va invitar a estudiar amb ell a Viena, on va acudir en 1792 per a establir-se en forma definitiva. No obstant això, el geni indisciplinat i rebel de Beethoven buscava nous horitzons i passions en la creació musical, per la qual cosa va consultar nous professors i nobles que ho recolzen. En 1812 i començats els seus problemes de sordera, redacta el conegut Testament d'Heiligenstadt quasi a la vora del suïcidi. Perfeccionista, va fer múltiples correccions dels seus manuscrits, per la qual cosa el seu catàleg d'obres no és tan abundant com podria esperar-se. El seu estil simfònic va influir a les següents generacions de compositors.

Brahms, Johannes

Alemanya [1833-1897]

Va nàixer el 7 de maig a Hamburg, en els molls del qual va viure una infància marcada per la pobresa. No va tardar a revelar el seu talent per a la música i son pare va decidir encoratjar-lo perquè el xiquet tocara en les tavernes. Més tard va rebre lliçons dels millors mestres de la ciutat. Es va veure obligat a compondre encàrrecs que apareixen firmats amb pseudònims, per a guanyar-se la vida. També dió classes de piano. Va treballar durament i va produir obres mestres en totes les formes musicals, excepte l'òpera. Va ser finalment reconegut en tota Europa i la seua obra es va allunyar de tot concepte programàtic per a centrar-se en un art musical pur i clàssic.

Principals Obres quatre simfonies i la musica de cambra.

Chaikovski, Piotr Illich

Rússia [1840-1893]

Va ser un xiquet molt sensible i amb talent per a la música, que moltes vegades aprenia de manera autodidacta. Fill d'un funcionari, amb 14 anys va compondre la seua primera obra, un vals dedicat a la seua antiga institutriz.y no torna a reprendre l'escriptura fins a 1860, ja que estudia Jurisprudència. Més tard va estudiar composició amb Zaremba i Rubinstein. Després d'una amarga experiència en el Conservatori de Sant Petersburg va tornar a Moscou on va estar en contacte amb Balakirev i va mantindre una estranya relació epistolar i platònica amb el seu mecenes, la viuda Nadeszcha von Meck, gràcies a la qual va viatjar per Europa i va compondre les seues millors obres. Va guanyar adeptes inclús en la cort d'Alexandre II, tsar de Rússia. Si bé les seues primeres obres són abstractes, el seu subjectivisme romàntic va ser imposant-se. Va produir una sorprenent quantitat de partitures, encara que no totes compten amb la mateixa profunditat creativa.

Principals Obres obertura Romeu i Julieta, Primer Concert para.

Chopin, Frédéríc

Polònia [1810-1849]

Compositor i pianista d'origen polonés. Se'l considera un dels creadors del romanticisme en la música. Posseïdor d'un gran sentit i talent lírics, va descobrir nous terrenys en l'harmonia. Son pare era un mestre francés que va treballar per a una família noble a Polònia i sa mare una noble polonesa. Va mostrar dots per a la música des de xiquet, especialment com a pianista, instrument que després estudiaria amb Elsner. A París es troba amb Boccherini, el qual ho va introduir en la societat francesa. Va tindre un agitat romanç amb l'escriptora que firmava amb el pseudònim George Sand. A pesar de residir des dels 20 anys a França, el seu cor patriota afecta el seu art, que reflectix la música popular polonesa, una primera mostra de l'ingrés d'altres pobles a la història de la música. La seua abundant obra està absolutament dedicada al piano, i va marcar una decisiva influència en la literatura universal per a piano.

Wagner, Richard

Alemanya [1813-1883]

Compositor d'origen alemany, renovador de l'òpera romàntica. Als sis mesos de nàixer Richard, va morir son pare i sa mare es va tornar a casar amb l'actor Geyer, que va portar l'amor per la cultura a la llar. També va morir sent Richard un xiquet de huit anys. La seua inclinació cap a la música no va despertar fins a conéixer les obres de Weber i Beethoven. Després de d'una vida laxa i invertida en el joc i les dones, es va casar i va viatjar a París i després a Dresden, on la seua obra va ser reconeguda. En 1848 es va unir els revolucionaris, va escriure articles polítics i es va exiliar a Suïssa. Va ser censurable en quasi tots els aspectes, excepte en l'art. Al tornar a Munic es va separar de la seua esposa i va viure una història d'amor amb Cosima, la filla de Franz Liszt i esposa de Hans von Bülow. Amb ella va tornar a Suïssa.

Principals Obres:  1869 L'or del Rin (òpera) . 1870 L'idil·li de Sigfrido (orquestra) . 1874 El crepuscle dels déus (òpera) . 1882 Parsifal (òpera) .

Verdi, Giuseppe

Itàlia [1813-1901]

Compositor italià dedicat en forma quasi exclusiva a l'òpera, gènere per al que va compondre 26 obres. La seua vida acompanya la seua obra: pot dividir-se en tres períodes. El primer naix en els seus començaments i arriba fins l'estrena d'Il·ltre Trovatore i La Traviata en 1853, amb obres en què els cors tenen un paper preponderant. El segon període conclou en 1871 amb la composició d'Aida. Després d'una pausa de més de 15 anys, va compondre les obres del seu últim període: l'òpera tràgica Otello i la bufa Falstaff, dos obres que estan inspirades en Shakespeare igual que Macbeth i creades per a l'escena per Boito. Les seues òperes van trobar inspiració en autors romàntics com Schiller (Luisa Miller) , Víctor Hugo (Ernani) , Dumes fill (La Traviata) , Byron (Els Corsaris) o Scribe (Un balle in Maschera) , com també en dramaturgs espanyols (Il·ltre Trovatore) ."