HISTORIA I SOCIETAT
L'estructura de la societat a
l'Edat Mitjana està íntimament lligada al sistema feudal imperant : la terra,
única font de riquesa, és propietat dels senyors feudals i de l'església i el
poble la treballa i es queda una petitíssima part dels seus fruits.
Els centres de riquesa són,
doncs, els castells i els monestirs. Els centres de cultura són però, només els
monestirs perquè els nobles, fins molt avançada l'edat mitjana, no donen cap
valor al saber i es dediquen només a la guerra i, en temps de pau, als
torneigs. També fan grans festes als seus castells.
El poble, per la seva part,
també celebra festes, la majoria d'arrel pagana on es canta i balla.
Així, la música de l'edat
mitjana que ens ha arribat, és la religiosa que es cantava als monestirs i la
profana que cantaven els trobadors als castells i els joglars a les festes
populars.
Als segles V i VI ens trobem amb
una Europa envaïda pels pobles bàrbars i amb una economia molt endarrerida
després de la caiguda de l'Imperi romà. La poca cultura existent es troba en
mans de l'església.
A Europa hi predomina l'església
cristiana, però una església separada en dos grans blocs, l' occidental, que
segueix les directrius del papa de Roma, i l'oriental, que segueix al patriarca
de Bizantí.
Apareix una figura clau que
intentarà unificar la música i la litúrgia cristiana de l'església occidental:
El Papa Gregori I
Els reines bàrbars (així
anomenaven els romans als estrangers):
ART
Pre-Romànic, segles V al IX.
Les realitzacions artístiques
reflecteixen el llegat cultural romà i el cristià, a més de les aportacions
estètiques dels pobles bàrbars. ¡Quan els àrabs van haver envaït la península
al començament del segle VIII, es va formar a Astúries el focus més important
de resistència cristiana. I en aquesta regió, sense antecedents artístics,
incomunicada, hi va florir un art sorprenent que ha estat considerat
l'antecedent més clar de l'estil romànic.
Romànic, segles X a XII
Arquitectura massissa, amb
parets gruixudes de pedra, la planta de creu llatina, la volta de canó, l'arc
de mig punt, les arquivoltes i l'absis. Com que no poden obrir grans
finestres a les parets, els temples tènen una il·luminació escassa. Pintura
esquemàtica, us de colors plans.
El gòtic, a partir de la segona
meitat del segle XII al XIV.
Arquitectura esvelta i pintura
un poc més naturalista. Utilitzen l'arc apuntat, la volta de creueria, obertura
d'amplis finestrals i creació de grans espais interiors. En els edificis
religiosos s'aixequen alts pilars que s'entrecreuen en el més alt de les voltes
en forma d'ogiva
EL CANT GREGORIÀ
Al segle VI, el papa Gregori el
Magne proposà un tipus de cant, que ha arribat fins als nostres dies com a
cant litúrgic, conegut amb el nom de gregorià.
Aquest tipus de cant pensat exclusivament per a cors masculins, es caracteritza
per l’ús de frases llargues amb un interval de to i de ritme constants.
A final del segle XII apareix
una nova manera de fer música, la polifonia,
que consisteix a superposar diverses veus. Tot i que la veu humana era la base
de la música religiosa, aquesta podia anar acompanyada d’instruments diversos
coma ara el llaüt, la trompeta o el trombó
Tanmateix, el conreu d'una
poesia de tipus vital i satírica per part dels clergues i monjos que feien vida
lliure i recorrien les ciutats europees, inspirada tant en les composicions
populars com en les cultes -goliardus- fou recollida en diferents cançoners
col·lectius.
En contraposició a la música
religiosa, la profana es basava en cançons populars que animaven festes i
espectacles. Les frases eren molt més curtes per tal d’adaptar-se a les
paraules i expressions de les llengües romanç.
Mentre els trobadors
escrivien els seus poemes i cançons en llengua d’oc
o provençal,
els joglars
cantaven les poesies popular que s’havien transmès oralment al llarg del temps.
Els instruments que acompanyaven
aquestes cançons profanes solien ser arpes, llaüts o tamborins.
CARACTERÍSTIQUES DEL CANT GREGORIÀ
·
És un cant monòdic, a una sola veu, normalment
d'homes
·
És a capella, cant vocàlic, sense instruments
·
És cantat en llatí
·
Té ritme lliure, lligat al text i als seus
accents
·
La melodia evoluciona sense brusquedat
·
Sovint s'alternen les veus de solista i cor
·
Pot se sil·làbic o melismàtic
·
Es normalment anònim.
·
Funció litúrgica.
EL CANT DELS TROBADORS
La música trobadoresca, fou
creada pels trobadors per acompanyar les seves poesies, des de finals del s. XI
fins a finals del s.XIII. Aquestes poesies eren generalment dels gènere amorós
per lloar i idealitzar la dama, però també tractaven altres temes com la
natura, la política, la moral o les gestes heroiques.
Els trobadors eren poetes-músics
normalment de famílies nobles que escrivien versos d'amor i cançons de temes
diversos i els posaven música. Els centres més importants eren Itàlia, Alemania
i Provença. Els primers trobadors eren d'Occitània (sud de França). Els
trobadors catalans segueixen els provençals fins al punt que, en aquells temps,
el provençal era la llengua galant a Catalunya i en provençal s'escrivien els
poemes.
El primer poeta-compositor que
va escriure en llengua vulgar, és adir que no ho va fer en llatí, va ser
Guillem IX d'Aquitània de qui es conserven onze cançons en llengua d'oc.
CARACTERÍSTIQUES DEL CANT DELS TROBADORS
·
És un cant monòdic, a una sola veu, normalment
d'homes
·
Musica sensual, busca la bellesa.
·
Cant Vocal acompanyat d'instruments normalment
·
És cantat en lla llengua pròpia de cada autor.
·
Té ritme marcat, utilitza el compàs.
·
Autors definits
·
Temàtica: Amor a una dama, l'honor, le
croades....
L'ESCRIPTURA GREGORIANA
El Cant Gregorià es transmetia
de forma oral i això comportava sovint una gran feina, que en el cas dels
xiquets es traduïa en penosos càstigs, ja que amb els errors semblava que
s'ofengués Déu. És per això que sovint es troben signes damunt dels textos que
permetien als cantors recordar més fàcilment les melodies, o bé una línia on
s'escrivia per damunt o per avall segons fes la música.
1. Transmissió oral
2. Guido d'Arezzo
3. Les notes musicals
4. Notació i polifonia
5. Possibilitats de la notació. Comparació amb arquitectura
Al segle IX es feia servir la notació
neumàtica. Els neumes (del grec "senyal, gest") eren uns signes que
es col·locaven sobre les síl·labes del cant i que intentaven dibuixar la línia
melòdica, sense voler indicar l'altura ni la durada exacta sinó servir només
com a recordatori.
En el segle X, el monjo Hucbald (840-930)
tingué l’idea de dibuixar unes línies horitzontals paral·leles que corresponien
cada una a una entonació diferent .
Guido D'Arezzo (995-1050), que
després de patir en la seua infància els problemes de l'aprenentatge, va idear
un sistema de set noms cantables (corresponents a les primeres síl·labes d'un
himne de Joan Baptista) i quatre ratlles on col·locava les síl.labes.
Notació quadrada en tetragrama (a
partir del s. XI). es posa un símbol damunt de cada síl.laba. Aquest símbol
equival a una durada i a una alçada, no definida, ja que no hi trobem cap punt
de referència, ni de sortida ni d'arribada.
Aquesta escriptura ja sembla més
la nostra actual, hi podem veure els símbols de l'anterior una mica
evolucionats en forma de punts i de rombes ( "punctums") i escrits en
unes línies (quatre) que configuren el tetragrama. Aquest va ser l'invent de
Guido d'Arezzo. Fixa't que al damunt de la primera línea, al principi hi ha un
símbol que equivaldria a la clau. També és interessant que sàpigues que la
cinquena ratlla del pentagrama no apareix fins el s. XIV.
El nom de les notes musicals té
el seu origen en un himne a Sant Joan
En concret en la primera
síl·laba de cada vers. Posteriorment la nota Ut, es va transformar en el nostre
Do.
Actualment també es fan servir
les lletres A,B,C,D,E,F,G per designar les notes musicals. La lletra A
correspon al La, i la lletra G a la nota Sol. A partir d'aquí, els símbols es
repeteixen i corresponen a les mateixes notes una octava més alta.
ORIGEN DE LA POLIFONÍA
Primeres polifonies accidentals:
Quan homes i dones canten junts i es produeix una
polifonia molt simple, per la diferència de texitura.
Quan en un cant col·lectiu algú no arriba a les
notes més agudes y canten un tercera per davall i sona be.
Primera polifonia escrita:
L’Organum paral·lel:
Partix d'una melodia gregoriana ja existent i
s'afig un altra paral·lela a un interval de quarta. Té una sonoritat aspre.
Discantus:
Són veries medodies que sonen
simuntàneament pero que duen direccións contràries.
INTRUMENTS DE L'EDAT MITJANA
La música instrumental juga un paper secundari,
sols d'acompanyament de la veu.
Utilitzen els instruments que els nobles i reis
tenen en els seus castells.
La música instrumental sols s’utilitzen en algunes
ocasions en les danses.
Els instruments son molt
primitius i poc evolucionats.
ARPA: Instrument musical de corda polsada. El seu origen es remunta a
les civilitzacions egípcia i babilònica. En la seua forma actual, consta de
quaranta-sis cordes, muntades en un marc triangular de fusta, amb una caixa de
ressonància en la part inferior, que li donen una extensió de més de sis
octaves diatòniques.
RABELL: Instrument músical paregut al llaüt, però amb només tres cordes, que
es toquen amb arc. Instrument medieval cordófono, de cordes fregades, en desús
des del segle XVII.
VIOLA DE GAMBA: Instrument músical de quatre cordes i arc, de la mateixa figura
que el violí, però que com major i de cordes més fortes; entre els instruments
músics de la seua classe equival al contralt.
SALTERI: Instrument músical que consisteix en una caixa prismàtica de
fusta, proveïda de cordes metàl·liques. Del salteri es va derivar el
clavicordi, l'espineta i, finalment, el piano.
ZAFÓNIA: Instrument músic de cordes que es tocava fent donar voltes amb
un manubri a un cilindre armat de pues.
LLAÜT: llaüt de pal curt associat a la música àrab. Es compon d'un cos
ampli de fusta en forma de pera la part posterior de la qual està dividida en
un número variable de nervis (entre 16 i 21) , un pal sense trasts i un
claviller inclinat cap arrere. S'utilitza com a instrument solista o com a
acompanyant de la veu. La grandària, la decoració i el nombre de cordes varia
d'acord amb la geografia i a l'època en què se situe cada model en particular
CÍMBAL: Instrument de percussió, paregut als platets, usat pels grecs i
romans. Instrument musical de percussió. Usat ja a Grècia i durant l'edat
mitjana, consta de dos plats de bronze amb agarradors en el centre que vibren
al colpejar-se un contra un altre.
DOLÇAINA: Instrument músical de vent de caràcter popular. Les seues
característiques són afins a les de l'oboé; tub de fusta de secció cònica amb
forats i proveït de llengüeta doble de canya. És de la família de l'oboé, però
amb un so penetrant.
FLAUTA DE PICO: Instrument músical de vent en forma de tub cilíndric, amb
orificis o claus. anafil Trompeta recta morisca, usada també a Castella.
CORNAMUSA: Instrument musical on l'aire és subministrat des d'una bossa
unflada (odre) per l'intèrpret a un o més tubs de llengüeta.
